Primer, em presentaré, em dic Arnau, tinc una trentena d'anys i sóc un home gris i
           vulgar, o gairebé... La meva existència sempre ha estat condicionada per la
           coneguda Llei de Murphy. Puc dir, sense errar-me, que sóc l'home, o encara
           millor: l'ésser viu, amb més mala sort que ha ensopegat per la capa de la terra. De
           petit ja donava pistes del meu estigma, però la cosa s’anà agreujant amb el temps.
           Sempre em passa tot allò pitjor que em pot passar, però sense arribar a la
           mutilació física o mental (no fos cas que algú pogués sentir llàstima de mi, un
           sentiment massa positiu); ni arribar a una esperada mort. Jo havia viscut sempre al
           mateix lloc, un poble petit on tothom em coneixia a mi i a la meva maledicció, de
           manera que els habitants d'aquell lloc m'evitaven tant com podien. No els ho
           retrec pas, no volien caure en desgràcia i jo la duia arreu on anava. Com que em
           sentia sol en mig de tanta gent que m'observava com si fos un animal d'una
           espècie extingida, vaig decidir emigrar: anar-me'n a una gran ciutat on no em
           conegués ningú.

           El viatge, el vaig haver de fer a peu, ja que sempre que pujava en un vehicle,
           aquest es negava a rodar, com si sabés que duent-me a mi corria el perill d'acabar
           en un cementiri de ferralla. Vaig trigar tres mesos en arribar a una ciutat que
           només estava a un centenar de quilòmetres. Em vaig perdre, em varen atracar,
           segrestar, enganyar, estafar, perseguir, i mil coses més que no us podeu ni
           imaginar. Però vaig arribar a la ciutat escollida. Per una estranya raó, que no fou
           res més que una conspiració malèfica de tots els elements en contra meu, vaig
           aconseguir un pis i una feina, i durant una temporada no em va passar res
           d'estrany, cap desgracia, fins i tot en les coses de la vida quotidiana no tenia mala
           sort, ni tan sols em queien al terra les torrades de l'esmorzar per la banda de la
           melmelada. Vaig cometre l'error de creure que la mala sort m'havia abandonat per
           sempre, que havent-la gastat en el viatge, m'esperava una vida normal i plena.
           Però només es tractava de la calma d'abans d'una tempesta, i quina tempesta!

           En un dia fosc de tardor, em vaig llevar amb un pressentiment funest que
           m'inspirava la fi de l’època de les vaques grasses. En posar-me a esmorzar, em va
           passar allò a què m'havia acostumat en èpoques passades: la caiguda de les
           torrades, untades, per la banda de la melmelada. Negant-me a acceptar l’evidencia
           del retorn del malefici, em vaig vestir amb penes i treballs amb la intenció de
           dirigir-me a la feina com si res passés. En baixar les escales de l'edifici, vaig
           ensopegar amb el gat de la veïna del segon, de manera que vaig baixar els dos
           pisos que em quedaven fent més voltes de campana de les que faria un Siscents
           caient del cim del Canigó. En aterrar de morros al vestíbul de l’edifici, el porter
           em preguntà si m'havia fet mal mirant que no se li escapés el riure davant meu. Jo,
           ofès, vaig sortir al carrer, tot posant-me la roba en ordre, amb tan poca traça que
           vaig envestir una dona grassa que em perseguí durant unes travessies tot brandant
           un bastó que no necessitava, almenys, per a córrer com una llebre enfurismada.
           Així que vaig poder deixar enrere la meva perseguidora, em vaig asseure a la
           terrassa d'un bar per a poder reflexionar sobre l’evidencia que ja havia captat: el
           retorn de la meva mala sort. Vaig demanar un refresc (1a meitat del qual me'l
           varen servir damunt dels pantalons) i em vaig dedicar a recordar. Gràcies a un gest
           fatal que demostrà la meva poca destresa, vaig fer caure de la taula l'ampolla del
           refresc. L'ampolla esmentada va anar rodolant lentament i amb una gràcia gairebé
           burleta, fins a sota de la roda d'un ciclista desafortunat que va perdre el control del
           seu vehicle i que va acabar els seus dies sota les rodes d'un camió de divuit rodes
           amb un remolc ple d’un nou i explosiu combustible per a cotxes de curses. El
           camió es va estavellar contra una construcció propera. El líquid del remolc no es
           va inflamar, però l'accident provocà un embús que impedí l'arribada dels bombers
           i de la policia. Jo em vaig quedar paralitzat i atònit mentre observava com el líquid
           inflamable s'escolava a l'interior de les clavegueres de la ciutat. També vaig poder
           presenciar el moment en que arribaren les "forces de l'ordre", que intentaren aïllar
           la zona de curiosos i que a mi se m'endugueren emmanillat sota l'acusació
           d’imprudència temerària en llançar (!?!) una ampolla de refresc al mig del carrer,
           acusació emparada per la visió de diversos testimonis del meu gest fatal en fer
           caure la ja massa esmentada ampolla.

           Mentre esperava el meu judici a l’altra banda de la ciutat, vaig poder sentir el
           resultat sonor de la desintegració de la meitat d'una metròpoli; al capità de les
           "forces de l'ordre", que era un fumador empedreït, no se u acudí cap lloc millor
           on llançar un misto encès que al forat d’unes clavegueres plenes d'un nou
           combustible... Ara compleixo cadena perpètua (el jutge tenia parents a la zona de
           l’explosió i afegí l'acusació d'atemptat premeditat). Sembla que la calma ha tornat.
           Almenys, de moment...

El text es d'un tal Enric Borràs, de COU B, pero no sabem ni de quin any ni escola, ni res de res!!!!!!!!!